Aquestes pintures pertanyen al gènere que ocupa el rang inferior entre els gèneres tradicionals, al més casolà i afectat: el bodegó. Però l’objecte de la natura morta és un trofeu, domèstic i sovint patèticament heroic. Ara bé, hi ha un desordre aquí, un desordre pictòric o de representació. La pintura representa un recipient, un contenidor de líquids, i aquest recipient al seu torn s’ha tornat líquid. Estem davant d’una representació de la liqüefacció del recipient o davant la liqüefacció literal de la pròpia representació … o davant d’una representació d’una representació de la liqüefacció? Segons els cànons de l’art modern, en tot cas, l’objecte representat d’alguna manera s’ha tornat literal, s’ha convertit en pintura. Però aquesta substància literal és de fet cada vegada més pictòrica, cada vegada més histèrica i virtual. El pla geomètric sobre el qual tot això reposa també està distorsionat i constitueix tant una ubicació espacial del trofeu com una de les fonts materials del desordre icònic. La imatge sencera està confinada −allunyada− darrere d’una capa de vidre, d’una superfície que reflecteix com un mirall. La pertorbació ha estat processada. Té lloc en la distància. El literal convertit en pictòric i el pictòric convertit en literal són objecte de superposició proporcionada pel vidre.
Art & Language