SNIF, SNIF…

No poden ser d’altra manera i a causa de la gravetat dels fets; no Ernst, el perfumista, sinó Hans, l’home de la jaqueta groga, va torçar el seu nas en direcció a les agulles del rellotge i la va esprémer com si fos una llimona sense amb prou feines comprendre la complexitat dels esdeveniments.

¿A què fa olor la llum? Es preguntava. I aquesta idea martellejava, una i una altra vegada, el seu cervell malferit per les circumstàncies.

Ernst, aquesta vegada sí, dissimulava el seu malestar perquè sabia que la llum, només fa olor dels pensaments que la visió pot atrapar i que la foscor pot mentir però no fa olor de res. O això creia.

Com és sabut, les mosques poden olorar la llum, perquè elles, les mosques, són capaces de descodificar i processar els senyals elèctriques que interpreta algun gangli del seu petit cervell. L’olor per a una mosca -no per a Hans, l’home de la jaqueta groga- es dóna per la polarització deles seves neurones olfactives que alhora depèn de la detecció d’una molècula volàtil per part d’algú receptor de les seves membranes.

Perplex, Ernst, el perfumista, però no sorprès, va decidir, com si fos una mosca, fer la prova amb el seu nou nas electrònic que li acabaven d’implantar en una clínica de Houston.

Va ser llavors -la tarda ja estava acariciant la pell de la nit- quan va ocorre el que no havia d’haver ocorregut: l’Ernst va esternudar, davant d’una llum fluorescent potentíssima, sense tancar els ulls, el que, com sol ocorre, el va deixar cec per uns instants.

Una vegada recuperat de la falta de visió, va comprendre que el seu cap havia disminuït de forma extremadament preocupant. Alarmat va buscar un mirall i va veure que el seu cap s’havia convertit en el cap d’una mosca.

Hans es va posar a riure amb els ulls tancats per temor que el riure també pogués convertir el seu cap en el cap d’una mosca. Òbviament no fou així, el qual confirma la famosa teoria del Dr. Fritz del Massachusetts Institute of Technology de què, avui en dia, no hi ha una base científica suficientment sòlida que vinculi l’olor amb el riure i l’esternut, però si, encara que no sobradament desenvolupada, amb la llum.

Bernardí Roig

Com no podia ser d’una altra manera, i una vegada assumida la insubordinació dels afectes, el catedràtic Ernst‐Rudolph Mayer de la universitat de Princeton va declarar, gairebé sense immutar-se, que la cara era, sens dubte, el rostre del desig insatisfet. El silenci de l’auditori va ser eixordador. Ningú, ni els més atrevits, no van gosar, no pas obrir la boca, sinó ni tan sols pestanyejar.

El silenci va aconseguir petrificar el temps i els instants en successió foren embalsamats. La frase del catedràtic Ernst‐Rudolph Mayer de la universitat de Princeton havia travessat del tot aquell lloc i havia perforat de tal manera els aparells auditius del públic que la paràlisi fou definitiva.

Però, com els esdeveniments ja ens hi han acostumat, algú -no el més atrevit, ni el que tenia més coratge, ni per descomptat el més valent, no: només algú que podria ser qualsevol- va moure, quasi sense adonar-se’n, l’aleta dreta que envolta la fosa nasal i va olorar el silenci. Aquest petit gest, per altra banda natural, va provocar un terrabastall monstruós que fou el principi del final de l’hegemonia del pensament sobre l’olfacte. I a partir d’aquell instant fundador i absolutament revolucionari, ja res va ser el mateix en les societats del capitalisme avançat. Evidentment, l’home que va moure, quasi sense adonar-se’n, l’aleta dreta que envolta la fosa nasal i va olorar el silenci fou condemnat a portar el nas dins d’una gàbia per tota la vida i, com sol ser obvi en aquests casos, fou convertit en líder i posteriorment en màrtir de la Lliga dels Homes que Oloren les Coses. I la història el va absoldre… Però aquesta és una altra història.

Bernardí Roig