Hi ha plantes que ens transporten al jardí i a l’àmbit domèstic. D’altres, en canvi, mantenen íntegra la seva capacitat de despertar en nosaltres l’esperit de la natura i la seva jerarquia no domesticada.

La gavarrera, o roser boscà, té per a mi aquest poder evocador i va unida, a més, al paisatge del meu naixement i primera infància. Allà, a les obertes platges del Bàltic on acaben les planes de Pomerània, els corriols traçats sobre la sorra serpentegen entre rosers silvestres. Proveïts contra el poderós embat del vent pel bastió de les dunes, la humitat marina impregna les seves rosades flors i també els botons que queden quan perd els pètals i li fan bascular les branques a causa del seu pes.

Els elements d’aquest paisatge em retornen l’aroma de la meva primera memòria.

Dorothea von Elbe
Còrdova 2009