Els trencaclosques que faig servir en aquesta sèrie recullen imatges de famoses pintures europees dels últims cinc-cents anys. Fan olor de cartró, de fàbrica, de procés estandarditzat. La referència artística que duen a la superfície és una excusa per a una altra cosa.

D’alguna manera, aquesta altra cosa es manifesta en tots els àmbits de l’activitat humana però la seva capacitat corruptora en el camp de la producció artística m’interessa des de fa ja força temps. Genera alhora desconfiança i fascinació perquè aquesta corrupció també és un procés oxidant.

Quina olor fa aquest procés?
La fe… s’oxida? Com és l’olor de la fe?

Pelar trencaclosques és l’acte simbòlic de desposseir les coses de la seva imatge. Utilitzo aquesta sèrie en particular perquè en la pintura antiga es troba el numen del rol que avui té la imatge en la nostra percepció de la realitat. Les imatges permeses o celebrades tapen tant o més que no pas revelen. La paradoxa està en el fet que l’eliminació de tota imatge en produeix una de nova. Així va succeir en pelar els puzles, de manera que vaig recollir els seus detritus, els vaig compactar i els vaig anomenar entropies. M’interessava la possibilitat de construir una imatge utilitzant tot allò que se’n pot descartar. Un intent simbòlic i fallit de crear imatges destapades.

Aquestes peces són doncs la conseqüència de la pèrdua de fe en la història de l’art, d’una fe desgastada que malgrat tot es resisteix a l’olor de cloroform.

Jaume Pitarch