L’obra està completa quant la seva ombra és projectada sobre el fons. Donant així importància al seu desdoblament, la seva transparència o la seva taca.

Una ombra aquosa d’instant congelat. Com si fos una memòria d’un moment sublim. Recorda el que entenem per olor, allò que queda enrere o davant.

El joc de profunditat de l’obra té aquesta idea de pèrdua del pla. La peça es fon, com es fon una olor, en el moment precís en la que l’observem.

Olor a mar, olor de persona, olor de cos; allò al que ens porta té una transició de temps inscrita per la seva transparència, la qual, tant arremet a la transparència d’una aigua cristal·lina, com a la porositat de la pell. Plantejant un sistema de micromacro.

Les velocitats a les quals la peça parla, són distintes. Ens evadeix de cada pensament concret.

La seva olor és de terra moguda per l’aigua així com de pell penetrada pel sol. El reflex brillant i fred del vidre ens dóna aquest moment de presència en l’instant que també ens dóna una olor.

Julia Mariscal