Com a pintor, tinc molt presents les olors de l’essència de trementina, el dammar, el màstic, la sandàraca, la de l’ambre, la cera, el lli, la llinosa i d’altres, que m’han acompanyat tota la vida.

En el silenci de la pintura, l’olor no és la protagonista, però en la contemplació de l’obra pot aparèixer la memòria de l’olor del que s’hi representa. L’olor de la terra humida, de les flors, del mar, dels camps, del blat …

En Caixes i cordill, l’absència i el buit potser són el tema del dibuix, el misteri amb les seves indefinides olors on la llum els dóna un lloc.

LUIS MARSANS