Les flors de plàstic no moren

Que quedi ben clar: el personatge d’aquesta sèrie de Luciana Crepaldi no és una romàntica estúpida, renovant la seva creença en la regeneració de l’home. Ella s’interessa per les tulipes blanques com una performance que fereix i sedueix. Es tracta, potser, del fetitxe d’una solitària? Però quina classe de solitud? Ella no té cap gust babaca[i] per la determinació que denota fragilitat, submissió i insignificança. No és la dama de les camèlies. Pot ser dit impunement, fins i tot amb un cert somriure, que tots els somnis perfumats l’embolcallen, instrument o escenari per a una determinada activitat màgica o poètica. No hi ha més mentides, no es juga amb el cor: fi de les metàfores, regne de l’olor. Tot l’esperit de la noia fa olor de groc pàl·lid; coloració daurada del mar quan es fa fosc; abelles ardents brunzint i zigzaguejant per les olors. La llum dels tons de jardins invisibles; els trèvols liles de les il·lusions perdudes; alecrín[ii] i canyella; el suc verd d’una vella música dels Titãs[iii]; una densa i selvàtica delícia d’obra finalment acabada.

En veure aquest estrany rostre (feliç?), dopat per l’olor de les flors inventades, qualsevol persona, conforme amb el seu estat d’ànima, aprecia el seu art i els pètals de tulipes amb gran entusiasme.

Antonio Júnior

[i] Babaca: expressió brasilera que denota una cosa passada de moda, vulgar, idiota, sense sentit.

[ii] alecrín: arbre de la família de les verbenàcies, d’Amèrica meridional, de fusta semblant a la caoba, però més pesada i de color més bonic.

[iii] Titãs: grup de rock brasiler.