Durant el procés de configuració de l’obra, ben poques vegades es pensa en l’olor, i menys si no s’assumeix la importància que aquest concepte pot exercir en el discurs plàstic.

Però això no implica que no tingui una relació directa amb la peça construïda. Més que no pas directa, en aquest cas, podríem anomenar-la omniscient.

En repassar simbòlicament la nostra feina, podem trobar “el rastre de l’olor”. Entenc aquesta gairebé com una petjada. Com una substància que distingeix els objectes, els nostres objectes artístics.

Potser, per aclarir aquest concepte, caldria omplir folis i folis intentant conduir l’espectador per aquest subtil sender, que entenem d’una manera tan especial. En tot cas, tant si aconseguíssim acostar-lo al que considerem “olor” en la nostra obra com si no, desapareixeria immediatament “l’aroma de l’invisible”. És a dir tota aquesta part perifèrica del concepte “olor” on quedaria impresa no només l’essència de la peça sinó la dels que l’han construït.

… Tot és més complicat que l’ “olor” i aquesta peça també. Tot i que les coses hi transcorren amb força naturalitat.
La seva essència és tan simple i tan complexa com el fet d’enviar cartes d’amor a una persona estimada i llunyana.
Els papers exposats són el contingut d’una correspondència real. Els dibuixos que contenen són l’imaginari íntim de la persona distant.
Podem considerar aquest intercanvi epistolar la prolongació en el temps i l’espai de converses i vivències recordades … de vegades per l’assalt fortuït d’una aroma.

“(…) Només d’una pàgina, i jo vull llegir més estona … necessito llegir més temps coses teves. Recordo l’olor de casa teva, que també és el de la teva roba. L’altre dia passejava per un carrer, bé en realitat gairebé no és un carrer perquè un dels seus costats és la vora de la platja, de sobte, em va venir aquesta olor: oli de llinosa, aquesta colònia teva de pebre i paper vell. No t’explico quantes vegades vaig arribar a pensar en el Choto … ”

Aquest origen del projecte “Ciber-tartao d’amor”:

“(…) M’he proposat manipular les teves cartes, ja t’ho explicaré. Penso unir els meus dibuixos amb els teus, actuant a la cara posterior de cada silueta.
Els meus dibuixos apareixeran com cercles concèntrics.
Estic pensant en aquella idea boja de “només un”.
Vull jugar amb les simetries, tu saps que són dues imatges, però compositivament només parlarem d’una imatge, les dues seran només serà Un”.

Ciber que som nosaltres, construïm aquesta peça unint a la idea de “només un” també aquestes emocions químiques que percebem pel nas.

Marisa Mancilla – Chico López