Em van demanar que escrivís un text que relacionés una obra meva amb la idea d’olor visual. Al principi em va sorprendre. Amb el temps, lentament va començar a tenir algun sentit. Després, la idea d’haver d’escriure el text i el fet de no parar de tenir idees per escriure’l es va convertir en una obsessió diària. Vaig intentar simplificar-lo, però els pensaments són com les olors, s’expressen millor en l’aire i per això són difícils d’explicar. Al final va quedar un text curt que havia costat molt de temps escriure, com la fragància d’algú que ha passat i l’olor que per un instant s’atura en l’aire però que es va trigar tant de temps a crear.

Per a mi, la idea d’olor visual em remet a dos temps, el temps present i el temps passat.

El temps present el percebo en les olors de les petites coses que veig i que m’envolten en el dia a dia; en l’olor de les tintes del taller, en el menjar acabat de fer, en la terra mullada després de la pluja, en el perfum de la meva dona… petits detalls dels dies que passen i que m’envolten.

El temps passat em transporta a memòries antigues i és aquí on trobo una forta relació entre la meva obra i la idea d’olor visual.

Tot el meu treball se centra en el concepte de la memòria; memòria de les ferides d’un temps que va quedar enrere però que roman viu en les cicatrius del present. Tot gira en cicles, esdeveniments que s’obliden i es repeteixen amb la idea constant que no estan sent repetits; el fet de recordar pel simple fet de mirar l’obra.

És en aquesta idea de memòria que l’olor adquireix també qualitats úniques i es fa més intensa, capaç així de portar-nos de sobte a vivències del nostre passat, despertant bons i mals records d’allò que ja vàrem viure, de persones i llocs coneguts que han quedat enrere.

Retrobo aquestes memòries en les olors que s’agafen als objectes. N’hi ha prou amb una simple aproximació olfactiva per a ser transportat, en el temps d’una inspiració, a un lloc bo del passat o a la companyia d’una persona estimada absent.

Les olors, com també la meva obra, ens atrapen per sorpresa i tenen la màgia de provocar-nos un salt immediat en el temps: l’olor de l’esprai per al cabell que em recorda la meva tia; l’olor del sucre caramel·litzat per a la crema, que em recorda la cuina de la meva àvia; la naftalina dels llençols de la cambra on dormia a casa de l’altra àvia; l’olor de l’èter d’un hospital, que em porta a la memòria els últims dies del meu avi; l’olor de les espelmes i aquella petita capella del col·legi de monges; la goma cremada del neumàtic el dia de l’accident de cotxe; el tabac de pipa i el senyor d’aquella vella papereria que venia cromos… clics de memòries adormides que les olors del present desperten i que ens recorden qui som, d’on venim i que estem vius.

Nuno Nunes Ferreira