Pedro G. ROMERO
auto (de fe) biografía (mascletà nº 1)
DIMENSIONS: 60 X 90 cm
TÈCNICA: fotocollage, vídeo, casset
EDICIÓ: peça única
Si totes les coses es tornessin fum, els nassos les distingirien.
Heràclit.
Les coses es distingeixen per la seva olor. És una resposta clàssica quan es tracta de resoldre la polèmica de la “pictura ut poesis”. L’olor fa que siguin reals. L’artifici no és altra cosa que un mecanisme a la recerca d’aquesta olor. L’artifici funciona quan desperta l’olfacte.
L’amor, l’amor cortès, neix d’aquest mateix debat. Mentre la pintura i la poesia volen tenir la realitat, aquest fantasma eròtic, la presència real de l’olor de l’estimada o l’estimat, es realça precisament amb la seva absència. Solucions de l’estètica renaixentista per a fundar el barroc: és l’amor qui mou la realitat, cal doncs que “matrimoniem” les arts, música i poesia, dibuix i poètica, etc.
Quan em vaig proposar prendre les mascletades com a model narratiu per a fer balanç, autobiografia, repàs de les coses que havia estat fent en el món, operacions artístiques, vivències i altres, sabia que havia de sumar tot tipus d’informacions documentals: textos, fotografies, sons, vídeos, etc. Faltava l’experiència directa.
Jo he vist les mascletades retransmeses per televisió, comentades per la ràdio, en temps real a través d’Internet, representacions totes en què faltava la sensació de l’olor, una intensa olor de pólvora.
Algunes vegades, recordant el soroll estrepitós de les mascletades torna l’olor de la pólvora.
De la mateixa manera que l’amor cortès va ser sublimat com a “olor” per la poesia de Cavalcanti, aquells matrimonis barrocs el renovaven a base de sumar energies: en els llargs poemes, encavalcat entre la suma infinita de versos, apareixia, per un moment, el record i l’olor de l’estimada. Fins i tot com a caricatura: ferum de l’amor.
Una sinestèsia causada pel vertigen dels sentits, per la suma despietada de rimes musicals, les al•literacions, els jocs verbals, el contrast dels conceptes. La sinestèsia sembla l’explicació que donen crítics i científics a aquest rapte d’olor que pateix el cos del lector, dada pragmàtica del triomf del poema.
Modestament, de la mateixa manera havia d’operar la representació que jo muntava: l’acumulació d’imatges, cites, dades, fotografies, signes, vídeos, cassets, sons, textos, colors, formes, idees, associacions, jocs… havien de desfermar en un moment l’olor de la pólvora, l’aroma de la infància. Es tractava d’això, de proposar una estada, un laboratori en el qual l’espectador pogués impregnar-se, conèixer i, arrossegat pel coneixement, despertar en ell una olor -de la seva vida, del seu món- provocant per com s’associen a les peces fragments d’una biografia, treballs de les obres d’art, lectures de la vida. L’olor de pólvora de la infància.
Pedro G. Romero.
Exposicions
Maig - Setembre 2013- Olor color. Química, art i pedagogia