Em demaneu que us parli de l’olor de la font de Llorà, però és cosa de mal confondre si és de la font real, que voleu que us parli, o bé de la font pintada. Aquesta, la pintada, on l’aigua hi fa uns plecs de llenç com si brollés vestida i eixugada, ben segur que té una olor forta de trementina i d’oli de llinosa… De l’altra, en canvi, de la real, no sabria pas dir-vos-en ben bé l’olor. No és una font especialment olorosa. LLorà no és cap font d’aquelles pudents com una pixarada del diable, no mentolada per una fragància d’herbes aromàtiques… Tot i que és ben probable que els senglars i d’altres bestioles trobin aquella font per l’olfacte, no és pas l’olfacte el que ens hi duu. Tampoc no és per la vista que l’aconseguim trobar, en aquella espessetat de trèmols i avellaners que l’estotgen, sinó pel so. La font de Llorà sona, en efecte, com si us digués el nom ella mateixa: és un so naixent i seguit com el nom de “Llorà”. Coneixem la font pel seu so, fet tan difícilment perquè soni sempre igual, perquè el so hi balli com balla una flama, però no canviï.
Perejaume

“Les pinzellades, d’un sol color, estiren l’olor en una barreja sense confusió. El color groc i el vermell són idèntics: fan olor de pintura a l’oli.”

Vicenç Altaió