Tot i que el primer impuls involuntari i associatiu amb el que ens acostem al quadre, pensant en ell com un paratge selvàtic o vacacional, després de poc temps, comencem a confirmar les nostres sospites de que en realitat, sembla tractar-se més d’una imitació d’oasis o d’un parc temàtic que de quelcom natural. No existeix tal olor a la vegetació més que del postís plàstic. Ens comença a embolcallar un aroma més enganyós i plastificat, es va imposant una altra sensació més torbadora i impenetrable, como si el sentit de l’olfacte rebotés infructuosament davant l’hermetisme d’aquesta pintura polida i brillant, no podent ser traspassada per cap sentit, com si la única fragància que poguéssim percebre fos la del recipient d’un perfum envasat al buit.

Rubén Guerrero