Com no podia ser d’una altra manera, i una vegada assumida la insubordinació dels afectes, el catedràtic Ernst‐Rudolph Mayer de la universitat de Princeton va declarar, gairebé sense immutar-se, que la cara era, sens dubte, el rostre del desig insatisfet. El silenci de l’auditori va ser eixordador. Ningú, ni els més atrevits, no van gosar, no pas obrir la boca, sinó ni tan sols pestanyejar.

El silenci va aconseguir petrificar el temps i els instants en successió foren embalsamats. La frase del catedràtic Ernst‐Rudolph Mayer de la universitat de Princeton havia travessat del tot aquell lloc i havia perforat de tal manera els aparells auditius del públic que la paràlisi fou definitiva.

Però, com els esdeveniments ja ens hi han acostumat, algú -no el més atrevit, ni el que tenia més coratge, ni per descomptat el més valent, no: només algú que podria ser qualsevol- va moure, quasi sense adonar-se’n, l’aleta dreta que envolta la fosa nasal i va olorar el silenci. Aquest petit gest, per altra banda natural, va provocar un terrabastall monstruós que fou el principi del final de l’hegemonia del pensament sobre l’olfacte. I a partir d’aquell instant fundador i absolutament revolucionari, ja res va ser el mateix en les societats del capitalisme avançat. Evidentment, l’home que va moure, quasi sense adonar-se’n, l’aleta dreta que envolta la fosa nasal i va olorar el silenci fou condemnat a portar el nas dins d’una gàbia per tota la vida i, com sol ser obvi en aquests casos, fou convertit en líder i posteriorment en màrtir de la Lliga dels Homes que Oloren les Coses. I la història el va absoldre… Però aquesta és una altra història.

Bernardí Roig